Buscant l’essencial apareix amb força la natura, sàvia, exuberant, a la recerca de l’equilibri.
Les seves formes m’empaiten, m’identifiquen i s’instal·len.
Germinen, arrelen i creixen en mi seguint una llei silenciosa, discreta, elemental.
Floreix el verd.
El traç es torna inevitable.
Simplifico les formes però no abandono el color.
Sento l’olor de la terra humida en cada línia i del verd que es torna lila, turquesa, ocre…
Cada forma pren el seu lloc en simbiosi amb l’entorn. Quasi es toquen, s’acompanyen, es miren, es compensen.
Fulles i flors omplint l’espai.
Ja hi eren abans que les dibuixés.
La natura, lliurement, s’estén pertot, i en la seva sigil·losa dansa, malgrat digui el contrari la dita, una flor fa estiu i dues, primavera.